Quisiera dar las gracias en este primer artículo de mi Blog a Eva.

Después de mucho batallar con Dreamweaver, Flash, diseño html y demás farándulas de la creación web, Eva me ha hecho ver la luz al final del túnel.

Eva me ha demostrado con su Blog, que la poesía es posible en Internet, que las tecnologias y el sentimiento se pueden dar la mano, sin grandes complicaciones técnicas.

Si llevara sombrero, de grandes alas y adornado con una escandalosa pluma al puro estilo de los mosqueteros, sin duda me descubriría ante una escritora dotada de una sensibilidad extrema , de un sentir poético singular y de un cúmulo de sentimientos, que como un verdadero arco iris rico en matices brillante y multicolor adorna y alegra las pantallas VGA o TFT y las pupilas que en ellas han quedado atrapadas.

Gracias por compartir tus narraciones y versos.

Un abrazo virtual.

Les 7 claus de la saviesa.

Clau número 1. Sobre l’amor i altres malalties...

Pren-te una d’aquesta després de dinar. 0.5 mg de trankimazin al dia i els mals moments passaran, al menys de moment. T’han d’enviar una carta a casa on et diràn l’hora i el dia de la visita del psiquiatra.... i recorda, si et trobes molt malament, si tornes a tenir aquesta ansietat i ganes de ... ja saps... a l’hospital central de Manhattan hi ha un psiquiatra de guardia. Ànim, segur que trobarem noves vies, perquè puguis evitar aquests pensaments d’autodestrucció.

- Entrega aquest volant a baix l’entrada.

Una salutació cordial amb la mà, -palmell amunt- del meu metge de capçalera.

Això és tot? – vaig pensar- .

Gràcies –vaig dir- amb els ulls encara humits mentre l’oferia la dreta tremolosa.

No era fàcil confiar el meu problema a un desconegut, al qual pràcticament no coneixia, des d’aquella visita fa 10 anys per parlar del meu mal d’esquena.

No era fàcil trobar les paraules, i si les pogués trobar, no era fàcil treure-les, perquè un dolor no convencional– si es pot dir així- un mal terrible, m’escanyava el cor, la respiració i les ganes de viure. Com dir-li que cada nit quan em trobava sol al llit després de 10 anys de casat, buscava 1001 maneres d’acabar amb la meva miserable existència, com dir-li que durant l’últim any la meva dona m’havia menyspreat com si d’un objecte rebutjat es tractara, negant-me la paraula, els saluts, la mirada, enfonsant-me des de la més cruel de les indiferències.

Em creia un pare i marit exemplar, del treball a casa i casa al treball, cap vici, no oblidava cap data important, planxava, posava la rentadora, la secadora, dominava a la perfecció el senzill instrument del rentavaixelles, prodigava els aniversaris, amb regals més o menys fastuosos, en funció de l’estat de l’economia familiar, m’aixecava a les nits quan els nens encara trencaven el soroll de la nit, per tal de solucionar les seves necessitats primàries. He estat, i crec que segueixo estant – aquí potser radica l’origen del problema- enamorat d’una manera boja, potser ridícula, romàntica segons alguns.

M’enrecordo de la primera vegada – encara em fereixen amb la mateixa intensitat- que els seus ulls d’inefables tonalitats verdes s’ens van clavar a la consciència quan estudiava l’última any de carrera de Dret a l’universitat de Nova York. Els seus pits – aleshores una mica més petits- desafiàven sota una apretada samarreta lila, a la humanitat senzera recolçada sensualment contra un arbre del campus.

Fins a l’últim àtom del meu ésser s’havia Enamorat – encara que potser soni ridícul- i enamorat fins a les entranyes, un amor visceral i cerebral alhora, malaltís i apassionat, obsessiu i lacerant, cec i submís.

Unes ridícules píndoles roses, en forma de rombe, podrien gaurir una malaltia tant lacerant, sagnant i despiatada?, la química podria vèncer el despreci de la dona a la qual encara estimes?, la farmacologia pot distreure’t de la solitud més absoluta i trista.

Aquesta dona que em menysprea, una feina absorvent al gabinet de Thomson and Johanstown, 3 nens als quals estimo i 10 anys de matrimoni marquen la meva existència

Encara recordo el dia que ho vaig descobrir, no era normal, no, un any, 365 llargues nits on podia veure- i no tocar- el paisatge ondulat i meravellós de l’esquena de Tatiana. 365 dies de silencis, d’exabruptes, d’extranys i variables canvis d’humor, tant abundants eren els canvis en els horaris de tornada de la seva feina.

L’excessiu cel i dedicació per maquillar-se, pentinar-se abans de sortir els divendres de 9 a 4 o 5 de la matinada amb les seves amigues de l’oficina, eren circumstàncies totes elles que em posaven dels nervis, que havien alterat el meu caràcter normalment tranquil i afable...

Fins que el 16 de gener ho vaig descobrir:

Poc abans: la nit de cap d’any ni em va fer el petó de rigor per l’arrivada de l’any nou. I els primers messos d’aquest el mal humor per part d’ella creixia esdevenint –de vegades- inaguantable.

Vaig començar, d’amagat, a espiar els seus e-mails al portàtil que li vaig regalar per Nadal.

Una Tatiana desconeguda, es cartejava electronicament amb un tal Michael D. Amb un tó afable, simpàtic que per mi eren desconeguts. Aquest, tal Michael, li enviava unes fotografies, acudits i presentacions realment, fora de test, tòrrides i de mal gust, realment –vaig pensar- inusals en la frialdat nòrdica de la meva... “estimada”.

A cada instant que passava sentia com una opressió creixent m’impedís respirar, el meu cor s’encongia dia a dia. Vaig decidir – no sense els remordiments de consciencia- que la meva conservadora formació moral van despertar- espiar el seu Messenger, gravant l’historial de missatges que es realitzava des de l’ordinador familiar en una carpeta oculta.

...

Tres mesos després vaig veure: La Conversa.

Bona part d’ella la tinc gravada a cops de dolor, i incendia dia rere dia, la meva memòria, abrassant tots els altres pensaments i records com una taca fosca i corrosiva que es vagi expandint per les meves neurones arrassant-les de la manera més dolorosa.

A l’historial de missatges del messenger a l’arxiu guardat automàticament el dia 16 de gener de 2005 apareixia una conversa, eròtica, amb un fort component provocador, amb cites concretes de costums i intimitats sexuals consumats en un hotel anònim, normalment un divendres, de cada mes.

Un plor infantil sortit del diafragma, com una mena de singlot ridícul em va descobrir, un mareig ascendent inevitable em va delatar... Helen pujà a les golfes, i llegí també la pantalla.

Jurà i perjurà que no em savia rés. Vem fer l’amor. Per última vegada.

La situació empitjorà. I la meva vida ara és un malsón, enfebrit...

Vol marxar de casa, vendre el pis, la separació... al.legant el meu mal caràcter. Continua jurant i perjurant la seva inocència, la existència de hackers, crackers, ... i demés éssers malignes que li han jurat una mala passada. Ella que desconeixia el funcionament d’aquests mots ara n’és una experta. Ha deixat de rebre, -quina casualitat- els e-mails “amistosos”, segueix tractacme com si fós la universal merdeta de gos, que tots nosaltres volem esquivar.

Miro la pindoleta rosa.

Em curarà?

--

Tres mesos després miro el meu pis, és petit... no arrivo a més, el meu salari nou, no és molt generós, s’evapora entre els terminis mensuals del nou cotxe a nom de la meva ex comprat poc abans de la separació, posat al seu nom, però amb un prèstec a nom dels dos (l’amor platònic –el tipus d’amor que encara sento- o l’esperança de que tot tornaria a ser igual em va tornar jilipolles). El poc que queda també s’en va en la pensió dels tres nens, (adoren al Michael, esportista, alt i elegant com un maleït actor de Hollywood , com vaig descobrir fa unes setmanes quan pessigava l’aeròbic cul de Helen enmig d’un concert al Central Parc la setmana passada amb la seva ma enorme i peluda de professor d’Educació Física).

La banyera mai perd el color groguenc del temps i la misèria, per molt que ho intenti. L’aigua calenta, es comença a tintar de vermell, en un extrem, a sobre del petit marbre ennegrit on poso els xampus barats, descansa entreoberta una navalla de barber, amb la fulla tacada de sang.

Al radio cassette de Segona mà, sonava el “Prélude o. 28 número 7 en Do major” de Chopin, la foto de casament amb la Helen em mirava amb les seves màgiques pupiles verdoses. Jo al costat, semblo un pingüí, amb un ridícul smoking passat de moda.

Començo a tenir fred, tinc tos, m’ofego, les formes i els colors perden la seva consistència i realitat. Em marejo, de mica en mica, tot es va tornant blanc, gris, gris fosc, ... negre.


A 5 quilòmetres de la mort, a l’habitació ampla i solejada d’un àtic del centre de la ciutat, els ulls verds d’una dona morena es tancaven de pur plaer. Mentres unes natges suoroses i blanques colpejaven a un ritme frenètic sobre les seves cuixes de neu.